Marc teòric

El dol s'entén com un conjunt de respostes psicològiques i afectives d'una persona davant la pèrdua d'un ésser estimat o un altre tipus de pèrdua significativa per a la persona. Aquest concepte va relacionat amb la pèrdua, què és una quantitat, cosa o persona de la qual ja no podem gaudir. En unes altres paraules, podem dir que hi ha diferents tipus de vinculació davant la família, els amics, la parella, o cap a un objecte i, la pèrdua d’aquesta o aquestes no suposa sol la mort.

Es diu que estem travessant una etapa de dol quan es produeix una pèrdua. Per superar-ho s’ha de passar per un procés on hi ha diferents fases. Aquestes no són etapes fixes sinó que amb el pas del temps t’obliguen a adaptar-te a les noves situacions quotidianes. Thèrese Rando creu que la persona en dol ha de ser activa, ha d’anar treballant el seu procés.

Hem triat la teoria de les 5 fases del dol, que va ser desenvolupada per la psiquiatra suïssa-estatunidenca Elizabeth Kübler-Ross. Les fases són les següents: 

• La negació: és una defensa que impedeix l’acceptació de la pèrdua.
• La ira: qualsevol individu que transmet energia positiva és possible que rebi ressentiment i enveja per part de la persona afectada.
• La negociació: fa el possible per a tenir la sensació que aquell ésser torna a ser entre ella.
• La depressió: aquesta fase fa que l’afectada s’aïlli i rebutgi qualsevol mostra d’amor i efecte.
• L’acceptació: finalment accepta la pèrdua i compren que la mort és inevitable. La persona reconeix que la seva vida ha de continuar amb certs ajustaments i diferents objectius i metes.

A vegades, però, moltes persones pregunten a la persona afectada si encara no ho ha superat, o pitjor, que quan ho pensa superar. No hi ha un temps determinat, ja que hem de tenir en compte que el dol és un procés i cada persona ho viu subjectivament. És a dir, “el duelo nos duele en nuestro propio tiempo y se necesita tanto tiempo como sea necesario para superarlo”. (Psiqueduelo, 2017).

També, "la mitad del duelo no es por lo que pasó, sino por las cosas que van a pasar en la vida de las que esa persona no va a formar parte". (Cate, 2018). Això significa que, els records que tenim mantenen viu el dolor, però també manté viu el record d’aquella persona a la qual tant estimem. Per tant, hem d’acceptar el dol per tal que arribi un dia on puguem experimentar els records feliços dels nostres éssers estimats un altre cop. Potser algun dia plorarem o algun altre dia no hi pensarem en absolut, però tot això forma part del procés vital de la vida.

El procés del dol pot arribar a convertir-se en un problema quant dura molt de temps, ja que es pot convertir en un dolor crònic. És a dir, la persona afectada no acaba de superar una de les fases, i com a conseqüència, no és capaç d’organitzar la seva vida i d’acceptar la dura realitat. Pot provocar tant dolor emocional que també patirà problemes físics, ja que “no podem separar la ment del cos, i aquests s’afecten conjuntament”. Fernández, S. (2018). Els símptomes físics més comuns associats al dol i la pèrdua són el dolor muscular, sensació de tensió i cansament continu, mals de cap, etc. 

Per consegüent, si contextualitzem el problema d’investigació, el dol i la pèrdua són temes tabú, perquè la forma de patir el dol és solitària, és a dir, individualista. Per desgràcia, a la societat no li agrada veure a algú sofrint per una pèrdua, és més, s’avergonyeix de la persona que expressa les emocions tals com la por, l’enuig, la tristesa, etc. durant un llarg període de temps i, solament vol veure una alegria en la gent que pot ser inexistent o injustificada. 

La societat, però, som tots nosaltres i actualment estem més d’acord en el fet que necessitem un espai per poder expressar les nostres emocions, ja que aquestes segueixen un procés i no ho podem evitar. És per aquesta raó, que tot i tenir una tendència en evitar el que ens espanta, ''serem gent protectora que intentarà acompanyar i donar suport a la persona afectada, afavorint així que tingui una evolució positiva en el seu procés '' (Losantos, S.,2019). 

També, hi ha factors com és la cultura i la religió que farà que depenent del territori la pèrdua i el dol seran portades de manera diferent.  

Si ens centrem en el tema de la mort, en les diverses cultures que hi ha hagut al llarg de la història, han volgut respondre als grans interrogants del sentit de la vida i de la mort. Volent així, prolongar l’existència més enllà de la mort física.

En la cultura occidental, la mort està determinada per la por cultural a aquesta, és a dir, es fica en posicions defensives per tal de no pensar ni parlar de la mort. La mort és considerada com l’enemiga de la vida i se li atribueix valors negatius o pessimistes, per exemple relacionant-ho amb el color negre. A més, no concorda amb la societat actual que busca la falsa invulnerabilitat i la felicitat. 

En la cultura oriental, el tema de la mort és considerada una filosofia ancestral que ensenya tant la importància de l’art de morir com l’art de viure. En altres paraules, la mort és utilitzada com un element psicològic per la consciència del caràcter transitori de la vida, del canvi de totes les coses i del valor preciós d’aquest moment, de l’aquí i de l’ara.

L’Islam, concep la mort com una experiència feliç, ja que implica la descarrega de l'estrès quotidià. Potser per això és l’única religió que explica els passos a seguir abans, durant i després de la mort d’un familiar. Des d’abans de l’arribada de la mort fins a l’enterrament, se celebra una cerimònia de l'adéu per aquesta important etapa de la vida. 

''Pel budisme, la vida és eterna. Existeixen les reencarnacions i, per tant, la mort no es considera tant el final d’una existència sinó com el principi d’una nova. Per poder parlar de la manera ideal en la qual moriran, s’ha de parlar de la manera ideal la qual viuran'' ( Alemán, M. Á.,2016).  

Finalment, '' la cultura i la religió afecta els processos del dol i la pèrdua és a la forma religiosa africana que es troba vinculada des de temps immemorials a l’adoració dels morts'' (Alemán, M. Á.,2016).  

En resum, per poder superar la pèrdua, és recomanable seguir els següents passos:

- Primer pas: acceptar la pèrdua de l’ésser estimat.

- Segon pas: afrontar i saber gestionar el dolor. Moltes vegades el suport extern és molt útil. Parlar amb els amics o familiars ajuda a desfogar-nos.

- Tercer pas: tornar a la vida quotidiana sense l’ésser estimat. Requereix reflexions profundes i l’activació de recursos personals. Si no ajuda del tot parlar amb la gent propera a una mateix, es pot anar a una psicòloga. 

- Quart pas: no renunciar a cap oportunitat encara que l’ésser proper no hi sigui físicament.

''També, es pot externalitzar els sentiments a casa o en un espai segur.  Una manera podria ser plorant. Els pares ajudarien a les filles a compartir les seves emocions i records, sent els adults models a seguir'' (Fernández, A. 2015). És a dir, si ploren els pares, les filles aprenen que plorar no és dolent, sinó tot el contrari. En canvi, ocultar-ho o negar-ho transmet la idea que no hi ha permís per estar trista. 

I, nosaltres com a amigues i educadores socials el que també podem fer és escoltar la pena, la tristor, la buidor que la persona ens vulgui i pugui transmetre, sense obligar-la a un canvi d’estat d’ànim que es correspon més a una necessitat nostra que no d’ella.

#aprendreadesprendre #marcteoric #treballenequip